dijous, 22 de setembre de 2011

Si a todos nos espera lo mismo
Esto es lo más digno:

Esfornarnos para ser mejores
Para dar lo mejor
No olvidar amar
Y amarnos
Amar el bién
Y amar la humanidad
Y la vida libre

Odiar la injustícia
Y rechazar la mediocridada
Amar la vida
Y amar amarla

Amar divertirnos y amar ser jóvenes
Aprender a encarar el egoísmo
Y combatirlo
Esto es aprender a amar
La mediocridad es la ignorancia
La ausencia de vivencia
Y la submisión la vergüenza

No dejemos nunca de aprender
Podemos rebentar esta fortaleza
Si suficientes personas nos ensanchamos lo suficiente

Las cosas están en nuestras manos
Por mucho mal que esté hecho
Las condiciones son adversas
Hace falta pensarlas
Y empezarlas a revertir
Tenemos que empaparnos de lo mejor
Hace falta irlo a buscar
Hace falta moverse
Hace falta activarse y ser inteligente
Hace falta empoderarse y ser potente

El bién existe
Todas las personas lo experimentamos
O lo echamos de menos
Es aquello específicamente humano
Es la evolución real

Sólo hace falta que cada vez más personas
Empecemos a ser más específicamente humanas
Siendo menos zoológicas
Imitadoras, consumidores, “apolíticas”

La revuelta del espíritu
Es la revuelta consciente de la voluntad
De trascender lo que ha sido hasta ahora
Para ser la evolución y vivir para el bien

Las personas visionarias somos aquellas
Que hemos visto/entendido/vivido las potencialidades
Y las posibilidades
I queremos darlo todo
Poner el máximo de nuestra perte
Porque nada merece más la pena
Y al final, tarde o temprano, todos acabamos igual

No solos y solas
Nos tenemos que ayudar en nuestras limitaciones
Hay capacidades distintas
Y hay momentos diferentes
Lo importante es complementarnos
Juntas somos mucho más imparables

Es fácil cansarse y perderse si vamos solos
Encontrémonos, busquémonos
Hagámoslo bien y cada vez seremos más

Las que no dejan nunca de luchar
Son las imprescindibles
Que no lo olviden nunca
Que la lucidez no se pierda
Porque sabemos a dónde lleva la oscuridad

Hagamos lo mejor que podamos
Porque nada merece más la pena
Ni nada hace esta tan ligera

Contra la miseria vital
Que quemen los sueños y anhelos de noche
Y nos encontramos por las mañanas
Y nos esforzamos

divendres, 15 d’abril de 2011

Potser no estic avui on voldria estar,
i quan tanco els ulls veig un altre lloc,
però m'és fàcil recordar
que no vull perdre ni un segon,
que segueix girant el món
i que els meus límits me'ls poso jo.

Tot el que necessitem, ho tenim.
Escollim.

Ens veiem aviat,
ara dormiré que tinc son.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Somni

Potser no te’n recordis,
que cada nit és única i diferent.
Tal com el primer cop.

Tenca els ulls, la consciència,
ni els perjudicis,
ni la moral,
caben sota el coixí.

Estrany, dantesc, pervers, eròtic, trist...
No entén prohibicions.
Del poc que tens,
que sigui teu.
De realitat
sense frontera.

Així que dorm,
Descansa aquest feixuc
pensar que ve després.
Que quan despertis,
el caminar dormit
t’haurà fet un xic més lliure.


Adrià G.

diumenge, 30 de gener de 2011

Em vull aferrar a les flames i a la pau


Em vull aferrar a les flames d'aquest foc que em neix tan endins
Foc de ràbia, de dignitat, d'indignació
Que crema a causa de l'empatia

Empatia és poder sentir la injustícia del món a la meva ànima
I avui no em vull aferrar a res més
Que a aquest foc abrasador que em lliga als demés

I a la pau que em permet i em permetrà raonar, estimar i perdonar
Sense deixar de lluitar pel que crec que és millor
No em vull aferrar a res més que a la construcció d'un món diferent

I a la teva abraçada, si també cremes

I que cremi el món aquesta nit


                                                                             Joan 

dimecres, 26 de gener de 2011

Tardor de crisi

Tardor de crisi. Revolució de la consciència. Crisi, Crítica i Critèri

Arriben temps de crisi. Arriba la crisi i cantem. Bufa el vent fred del nord i l'entomem somrient. -Perquè?-. Per què en el canvi està l'evolució. Perquè la revolució està en la presa de consciència, i la consciència és necessària per al canvi. Canvi de consciència no vol dir un petit canvi, una petita passa. Vol dir un canvi lent, acompassat, però holístic, total i constant. Bombardejats per tanta crisi, correm el perill de bloquejar-nos, d'arrepapar-nos en la por, de perdre'ns pel camí. No podem seguir en línia recta, sense desviar la nostra mirada, la nostra marxa, la nostra trajectòria, sense buscar l'arrel dels problemes, sense profunditzar-hi. No podem seguir ignorant que el vent ens desvia les veles, ens fa tremolar el timó, ens desbarata la brúixola en què tant confiavem, que tanta falta ens feia. És moment d'agafar les rendes, ajustar les brúixoles, de posar-nos a caminar i recomençar serenament, tot i desconèixer les turbolències i revolts insospitats que el camí ens depara.

Amb la presa de consciència del que ens està passant, dels nostres interessos, de cap a on volem anar, comencem a desviar-nos de la crisi. Aquesta paraula repetida fins a l'infinit i a tort i a dret per personalitats, polítics i mitjans de tota mena, ens comença a relliscar, deixa de fer-nos un efecte intimidador, esporuguinr-nos, paralitzar-nos, indignar-nos. Aquesta paraula i tots els que la repeteixen, ens comencen a fer somriure, d'incredulitat primer, d'emoció després. Comença l'etapa de crítica, on assentem la consciència de quina és l'arrel del problema, desfilem fins a arribar al nus primàri que ha liat la troca, cosint-nos un camí ple de pedaços que ja no podem tapar. Anem descosint allò teixit i veient com i perquè s'han podrit les teles, on hem deixat un punt de més, on hem deixat un punt de menys. Després, convertim la crítica en una arma creativa i constructiva, broten del més profund de nosaltres mateixos, en cooperació amb el més profund dels altres, de cadascú de nosaltres, idees. Noves idees, possibles maneres de fer d'una altra manera, de viure amb totes les lletres, en majúscules. Arribem a noves conclusions, ens guiem per nous critèris i valors.

El sistema en el què vivim, els seus codis d'acció i de reacció, ens moldeja i ens fa a la seva mida, ens deixa poc espai per escapar-nos a explorar. El diner com a mitjà d'intercanvi de tots i cada cop més béns i serveis, ens ha fet allunyar-nos, tancar-nos a les nostres fortaleses, comprar-ho i pagar-ho tot. Quan el diner perd el seu valor i ens adonem que no ens el podem menjar, quan entrem en una crisi de valors en general, comencem a retrobar-nos, a enllaçar-nos, a buscar de nou l'afinitat dels contactes propers, de l'ajuda mútua. Quan siguem més conscients d'on surt l'aigua que bevem i de la qual vivim, on, com i perquè creixen les tomates, on com i perquè floreixen els arbres fruiters, quan ens tornem a preguntar els perquès, quan gratem fins l'arrel de la nostra curiositat i la retrobem, aquesta es desvetllarà endormiscada, es descodificarà un aparent i complex geoglífic, començarem a comprendre un nou llenguatge que la distància i la irresponsabilitat ens han fet oblidar. Un nou llenguatge, un codi que ens ajudarà a ser més conscients dels nostres impactes, les nostres empremtes, ens ajudarà a sentir l'aire que respirem, de nou, amb una alenada profunda i decidida, amb una mirada clara i emocionada. La crisi farà que qüestionem, que aportem nous critèris que fugiràn de l'ètica capitalista que ha impregnat cada racó de les nostres vides: ha organitzat el treball, però de retruc i tot en pro del creixement exponencial, ha reorganitzat i transformat fins a límits insospitats les nostres relacions, els nostres valors, la nostra geografia, el nostre caràcter. La transició és inevitable. Una transició per a somiar-hi, lenta, apropiada.

Immersos en la tardor de la crisi, deixem que caiguin totes les fulles, observem perquè cauen i on cauen, reguem i esperem amb energia, paciència i esperança, nous brots verds i lluents, primaverals i frescos. Com diu Kropotkin, cooperació, evolució. Canvis, evolució. Eco-lució, potser. No tinguem por de l'època en què haurem de tenir les mans buides, perquè tenir les mans buides és un procés necessàri per a transformar les coses, per a passar de cicle. Sí, ens desviem cap a alguna cosa desconeguda, però efectivament necessària i transformadora. No hi ha lloc per la por i per al dubte. O si. Però no hi ha lloc ni massa temps per a la nostra paràlisi. Només per a la nostra acció.

Veiem cases buides, ens menjarem els totxos?
Ens passegem per solars assolats per altes males herbes, deixarem que ens roseguin la terra fèrtil?

Avantguarda
Vida

Aquí no us donarem les claus, però us mostrem algunes portes. De tots depén trobar les claus, ser valents d'obrir les portes sense por, amb un somriure.



Desembre de 2008
Editorial del segon número de la revista Détourné

diumenge, 9 de gener de 2011

"...Lo que pasa con el alma es que no se ve
lo que pasa con la mente es que no se ve
lo que pasa con el espíritu es que no se ve
¿de dónde viene esta conspiración de invisibilidades?
ninguna palabra es visible..."
Alejandra Pizarnik.
Bansky; 0% Interest in people.
"Em sembla útil recordar que el canvi només es pot produir quan som conscients de la situació present. ¿Com podríem establir la nostra ruta fins a Nova York sense saber en quin punt de l'univers ens trobem?"




Contes per pensar, Jorge Bucay

dijous, 30 de desembre de 2010

Notes To The Future


...And all their hearts were as one heart.
And all their voices were as one voice...



...No unknown.
No insignificant one
Nor insignificant labor
Nor insignificant act of charity

Each has a story to be told and retold
Which shall be a glowing thread
In the fabric of Man

And the children shall march
And bring the colors forward
Investing within them

The redeeming blood
Of their revolutionary hearts.

Patti Smith






Cami

dimarts, 21 de desembre de 2010

Recull de cites fent apologia de a la vida (varis autors)

He decidido que voy a dejarme arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La libertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para despreciarlo.

Alexander Supertramp



Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund de la son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

Miquel Martí i Pol



I no som mai plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Joan Salvat-Papasseit



Quería tan sólo vivir
aquello que tendía a brotar
espontáneamente de mí.
¿Por qué había de serme tan difícil?

Herman Hesse



¿De qué me sirve poder repetir ahora, con todos los niños de la escuela, que la tierra es redonda? El hombre necesita sólo unos pocos terrenos para disfrutar sobre ellos y menos todavía para descansar debajo de ellos.

J.W.Goethe



Sed realistas,
pedid lo imposible!

Eslogan de los revolucionarios franceses (mayo 1968)
La por acaba on jo poso el peu,
escorçant-se a cada pas,
perdent terreny davant la vida.
L'axafa el conscient caminar.

Si a cada passa es troben cors,
si els meus ulls troben el teu cos,
què puc guardar-me per mi?
què, que no vulgui compartir?

La vida ens porta fins aqui.
L'amor: el sentit i el camí.
Caminants es fan companyia,
almenys fins que arribi el matí.

Que cremi el món aquesta nit.



anònima.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Osho

CRECER EN SENSIBILIDAD
La meditación te proporcionará sensibilidad y un gran sentido de pertenencia al mundo. Es nuestro mundo, son nuestras estrellas; no somos unos extraños. Pertenecemos intrínsecamente a la existencia. Somos parte de ella, somos su corazón.
Meditando te vuelves tan sensible que incluso la más pequeña brizna de hierba adquiere una inmensa importancia. Tu sensibilidad te concede la comprensión de que esa brizna de hierba es tan importante para la existencia como la mayor de las estrellas; sin ella, la existencia sería menos de lo que es. Esta pequeña brizna de hierba es única, irreemplazable, tiene su propia individualidad.
Y esta sensibilidad te traerá nuevas amistades: con los árboles, con los pájaros, con los animales, con las montañas, con los ríos, con los océanos, con las estrellas... La vida se enriquece a medida que crece el amor, que crece la amistad.


AMOR: LA FRAGANCIA DE LA MEDITACIÓN
Si meditas, tarde o temprano llegarás al amor. Si meditas profundamente, sentirás que nace en ti un inmenso amor que nunca antes habías conocido, una nueva cualidad de tu ser, una nueva puerta que se abre. Te has convertido en una nueva llama que ahora quieres compartir.
Si amas profundamente, poco a poco serás consciente de que tu amor se está volviendo más y más meditativo. Una sutil cualidad de silencio está penetrando en ti. Los pensamientos van desapareciendo, aparecen pausas y... ¡silencios! Estás tocando tu propia profundidad.
El amor, si está bien encaminado, te vuelve meditativo.
La meditación, si está bien encaminada, te hace amoroso.


- OSHO: Meditación. La primera y última libertad

divendres, 10 de desembre de 2010

Qui?

Qui em donaria les paraules adequades
per acabar els versos que rajen de la vida

Qui l'oportunitat de tornar-te a viure


Tot el que necessitem...

dimarts, 23 de novembre de 2010

..

Subir, bajar
finalmente caer.

Andar, retroceder
finalmente cesar.

Blanco, negro
finalmente un gris.

Reir, llorar
finalmente callar.

Nunca, siempre
finalmente ahora.

Lejos, cerca
finalmente aqui.

Dormir, despertar
la vida.

Agua, fuego
guerra.

Armas, flores
incoherencia.

Lluvia, sol
pintamen una nube.

Mar, cielo
finalmente volver a tierra.

Ir, venir
finalmente verte.

Piensa, escribe
finalmente, finalmente opina.

Y el final de finalmente,
finalmente no hay final.

dijous, 18 de novembre de 2010

Paripés

- Quantes voltes donem al voltant dels problemes reals, als quids de les qüestions, sense afrontar aquests directament?- penso a vegades, però sempre em descompto. Tot podria ser tant diferent...


Mientras pueda utilizarse la fuerza, ¿para qué el diálogo? Sin embargo, las palabras siempre conservarán su poder, las palabras hacen posible que algo cobre significado y, si se escuchan, enuncian la verdad.
[V]

diumenge, 14 de novembre de 2010

El món és molt divers. Ideològicament, culturalment, artísticament... però la immensitat de la natura és una cosa que cal observar, de la qual cal aprendre. La meva voluntat com a persona és obrir els ulls i descobrir que hi ha moltes maneres de viure, que tot el que ens envolta té la seva particular forma de estar allà on ho trobem...

Vull transmetre aquesta immensitat de la qual parlo, vull expressar que les criatures que poblen el planeta Terra han de ser escoltades, i nosaltres com a humans hem d'aprendre'n d'elles. Gaudeixo de la descoberta de éssers que ni m'imaginaria, que em fan flipar, i per això escriuré sobre ells en la mesura que pugui.

http://www.croniquesdunaplanaria.blogspot.com/

inicio aquest nou blog per a escriure, un o dos cops per setmana, sobre allò que trobo que m'agrada o em crida l'atenció, per transmetre-ho a qui li interessi conèixer la natura

Andreu

A los seres humanos se les dio dos pies para que no tuvieran que permanecer en un mismo lugar, pero si se quedaran quietos más a menudo para poder aceptar y apreciar, en lugar de ir de aquí para allá intentando apoderarse de todo lo que pueden, entenderían verdaderamente lo que es la ambición del corazón.


- El caballero de la armadura oxidada

dimarts, 9 de novembre de 2010



l a  r a g e  d u  p e u p l e

Gràcies

Que boig el món
la seva bogeria a vegades sembla un càncer
que es troba sempre en una etapa massa avançada

Per sort, hi ha esperança, sempre hi ha esperança
en els ulls d'algunes persones
que apareixen
i estimen
i estimen la vida
Que volen fer d'aquest món un món millor
i saben que la clau es troba en l'amor

I ja diuen que l'amor fa mal
i estimant la vida, el planeta
Un sent a vegades tot el pes del mal del món sobre seu
i ens van ensenyar que sentir és "bo" i que la indiferència és "dolenta"
ho xerren un fotiment de desgraciats que fan entre llàstima i fàstic
però alguns ho hem après realment i ens ho creiem
perquè vivim el suport mútu i la preocupació pels demés com a millor que l'apatia
Un sent a vegades tota la lleugeresa del bé del món sobre seu

Cada dia
raons per plorar de tristesa i d'emoció
d'impotència i d'esperança
de ràbia i de satisfacció

Cada dia
raons per caminar cap a la coherència
cap a la pràctica: pensament, sentiment, paraula, acció
menys part del problema, més de la solució

Sempre endevant
que per sort, hi ha gent que estima
Mans obertes quan fagin falta
i punys enlaire
i cors valents


Aaiún

dilluns, 8 de novembre de 2010

QUÈ ÉS L'AUTOGESTIÓ?


La nostra realitat quotidiana es divideix en dos tipus d'activitats socialment productives: a) les que es realitzen per/amb interès econòmic, i b) les que es realitzen sense interès econòmic. L'home comú contemporani es limita a participar en les primeres, és a dir, s'esforça només en allò que el sistema econòmic capitalista l'obliga a realitzar d'una o altre manera: el treball assalariat o empresarial. No fa res socialment útil si no està encarat a obtenir-ne guanys econòmics; estudia i treballa només en els llocs i de les maneres que li proporcionen diners, i ni tan sols pensa en la possibilitat de fer quelcom que no sigui en aquest sentit. Així, el seu temps es divideix bàsicament en dos parts: el treball, en que es ven a si mateix, i l'oci, en que compra productes o serveis que altres realitzen venent-se a si mateixos. Aquesta és una actitud de submissió als mandats, fins, mètodes i formes de treball dels que posseeixen el poder econòmic, i més en general, una submissió a l'economia mercantil i el seu defensor i controlador: l'estat. És l'actitud més fàcil, a la que tota la inèrcia de la societat indueix, i que no té res de radicalment positiu, doncs comporta la perpetuació d'aquest insostenible i absurd sistema en què vivim.

Però sortosament hi ha una part de l'energia de la població que no és canalitzada en activitats mercantils, sinó en activitats socialment productives del segon tipus, és a dir, aquelles sense ànim lucratiu. Hi ha gent que realitza activitats creatives i productives prescindint de la lògica mercantil i l'administració estatal. Projectes motivats únicament per la satisfacció i interès que troben en si mateixos i que poden ser considerats com a treball, doncs són generadors de béns. Activitats organitzades sense les figures de jefe i assalariat i les de venedor i client. Labors plena i veritablement lliures, en el sentit que els que les fan no s'hi veuen obligats per cap inèrcia, no es veuen impel·lits a obrar de determinada manera per la pressió econòmica, no tenen que acatar les ordenances del mercat, l'empresa o la jerarquia estatal. Només la seva consciència de fer quelcom bo per a si mateixos i per als altres els fa treballar. Decideixen sobre la seva pròpia activitat individual o col·lectiva i la realitzen. Es tracta de la supressió i superació de la misèria fonamental intrínseca al treball assalariat: l'alienació.

Projectes d'aquesta mena els podem englobar sota la denominació d'autogestió. No és una gestió del negoci que mira pel negoci i que utilitza a les persones pels seus fins lucratius, sinó una gestió de les persones que mira per les persones i els seus fins humans. Així doncs, aquesta és la definició del terme "autogestió": una gestió de les persones i per a les persones, no del negoci i pel negoci.

Actualment trobem bastants projectes que funcionen mitjantçant la lògica autogestionària: ràdios, televisions, revistes, diaris, webs; cooperatives d'autocultiu i autoconsum agrícola; llibreries, segells discogràfics, distribuïdores i editorials; moviments culturals i festius; moviments combatius i assemblearis; tallers d'aprenentatge i universitats lliures o "pirates"; ecoaldees, comunitats rurals i urbanes; menjadors, ateneus, fires, concerts, etc. Les persones que donen vida al moviment autogestionari contemporani han vist que el món actual està ple d'activitats remunerades que són totalment supèrflues, innecessàries i nocives, mentre que hi ha activitats bones, útils i interessants que mai es duran a terme si les persones esperen rebre'n guanys econòmics a canvi.

En aquest punt cal fer un incís per no confondre el treball autogestionari amb una altre forma de treball no-lucratiu: el voluntari. Mentre el primer esbossa una alternativa al sistema, nodrint-se d'un esperit de llibertat, comunitat i autorealització, el segon ajuda a pal·liar els problemes del sistema i es nodreix d'un esperit altruista. El voluntariat renta la cara al capitalisme; l'autogestió ignora aquest sistema per tractar de viure, encara que només sigui parcialment, amb una altra lògica.

Els defensors ideològics del capitalisme, i especialment els neoliberals que actualment abunden en tots els estats i partits, volen que la població només estigui organitzada i sigui productiva mitjantçant l'obligació i pressió econòmica. Per això, ens diuen que aquesta és la naturalesa humana, i eludeixen tots els exemples, experiències i moments històrics que demostren el contrari. Òbviament, el que volen és assegurar que la major part de l'energia social sigui canalitzada alienadament, és a dir, dins dels marcs del treball assalariat, doncs aquesta és la manera d'apuntalar el sistema estatal-mercantil. Però l'autogestió és la negació i superació pràctica de la seva ideologia, del seu projecte d'homo economicus. La cooperació, la responsabilitat social, l'emulació, l'autoorganització, el plaer de la feina lliure, la lluita... són algunes de les claus que mouen el treball autogestionari. En la mesura en que aquest treball es generalitza es comencen a dissoldre els esquemes estatals-mercantils, doncs la seva lògica deixa de valer.

En la mesura en que les persones actives busquen afinitats, temps, espais i recursos per treballar segons la seva voluntat i pel seu gaudi, creant béns que arriben a altres com ells, i rebent-los recíprocament; en la mesura en que això creix quantitativa i qualitativament, s'està erigint un nou sistema social des de les entranyes d'aquest. Si la Il·lustració va ser la maduresa d'edat de la humanitat en quant a la raó, l'autogestió és la maduresa d'edat de la humanitat en quant a l'economia. És una emancipació de l'actual submissió de l'home a l'economia mercantil, com la Il·lustració va ser una emancipació de l'home respecte del domini mistificador de Déu. De la mateixa manera que en el seu moment la idea de Déu i el seu sistema social, el feudalisme, es van revelar com a totalment perniciosos pel verdader progrés humà, així s'estant revelant avui la forma econòmica mercantil i el seu sistema social, el capitalisme.

La naturalesa degradant i negadora de la vida d'aquest sistema es posa de manifest contínuament i per tot arreu, i tots els pensadors que no busquen aconseguir o mantenir un sou o una bona posició en el sistema, sinó que diuen el que pensen des d'una veritable independència, ho han posat de manifest. Vegis, per exemple, una declaració d'Albert Einstein, que per cert, va realitzar gran part dels seus descobriments treballant autogestionadament: "Al meu entendre, la verdadera font del mal resideix en l'anarquia econòmica de la societat capitalista actual". Evidentment, la majoria de treballadors assalariats intel·lectuals (artistes, escriptors, periodistes...) no s'atreveixen a dir res que pugui ofendre als amos que els paguen i al sistema que els dóna feina, i per això eviten treure a la llum la qüestió medul·lar del nostre temps: la gestió lucrativa és la única causa de que estiguem caminant cap a la deterioració, mutilació i liquidació de la vida en tots els sentits, tant el físic com l'espiritual. (No cal dir, però, que aquests covards intel·lectuals passaran a l'oblit al cap de poc, doncs no han donat cap veritable profit a la seva societat i al seu temps, mentre que els que revelen els problemes de debò i substancials de la contemporaneïtat, i intenten fer quelcom en conseqüència, seran valorats i considerats per la història, ja sigui individualment o col·lectiva, com a moviment. En el seu moment els il·lustrats eren també menys d'un 10% de la població, i com tothom sap, foren sovint perseguits i censurats, doncs les seves idees portaven els esquemes d'un món nou. Avui la censura resideix en que els mass media, al estar gestionats per entitats estatals-mercantils, com no podria ser d'altra manera, eludeixen tot indici de crítica teòrica i pràctica a l'economia mercantil -que és el mal radical de la nostra època, com anteriorment ho havia estat la religió).

De fet, avui és ja una evidència científica que aquest sistema no pot continuar progressant amb les seves necessitats de creixement econòmic ad infinitum sense acabar físicament amb l'ésser humà i les condicions mediambientals que fan possible la vida al planeta. Tal com ha indicat, entre d'altres, Karl Polanyi, el mercat, que obra sempre d'acord amb les seves necessitats, "no podria existir durant un període de temps prolongat sense arruïnar la substància humana i natural de la societat; aniquilaria físicament a l'home i destruiria per complet el seu entorn". Aquesta cita és d'un llibre de 1957 i, des d'aleshores, els fets no han deixat de corroborar-la (1). Per això, la generalització de la pràctica autogestionària és la única veritable esperança de l'espècie humana, que conduïda mercantilment, camina a passos veloços cap a la seva autodestrucció. Tots aquells que volen avançar cap a una veritable llibertat individual i col·lectiva, i que volen ser una mica menys part del problema i una mica més part de la solució, actuen amb plena dignitat i intel·ligència quan se sumen, cadascú segons les seves circumstàncies, aptituds i vocacions, a la pràctica autogestionària.

Avui la tendència a la mercantilització de la vida augmenta vertiginosament en intensitat i extensió. Però aquesta acceleració mercantilista que estem vivint en els darrers temps, batejada amb el nom de neoliberalisme, provoca també la clarificació dels conceptes, revela l'essència d'aquest sistema. Així, cada vegada més persones s'adonen, al ser cada cop més palpable, de que tenim un greu i profund problema comú tots els éssers humans: el domini totalitari i autocràtic de l'economia mercantil, que està dirigint les nostres pròpies energies en contra nostra.

És necessari afrontar les ofenses concretes d'aquest sistema (destrucció del territori, mercantilització de la universitat, retallada dels drets i llibertats bàsiques, precarització laboral i vital, especulació i irracionalitat urbanística, civilització escombraries, etc.) sense perdre de vista la seva naturalesa general. Si comprenem el moviment unitari de la societat mercantil comprendrem també les múltiples problemàtiques que genera, així com les manifestacions espontànies de resistència i desafecció que necessitem articular i aprofundir. Una única tendència degrada avui -directa o indirectament- totes les facetes de la nostra vida: la mercantilització; una única tendència és possible oposar-hi com a solució, també des de totes les facetes de la nostra vida: l'autogestió.


(1) Reflexions molt lúcides i esclaridores sobre com la lògica lucrativa del capitalisme provoca ineludiblement destrucció i deterioració medioambiental són: Paul Swezzy, Capitalismo y medioambiente, Guy Debord, El planeta enfermo. Ambdós posen de manifest el mateix: o acabem amb el capitalisme, o aquest acabarà amb la humanitat en poc temps.



Blai Dalmau
Détourné Magazine #1 ("Pensant sobre l'art de la insurrecció", 2008)
http://detourne.org

dimecres, 3 de novembre de 2010

Em costa imaginar-te absent per sempre,
tants records de tu se m'acumulen,
que ni deixo espai a la tristesa,
i et visc intensament sense tenir-te.

Miquel Martí i Pol


N.

dilluns, 1 de novembre de 2010

La felicitat només és real quan es comparteix.
Així, crec en la superioritat de l'amor davant l'absència d'aquest.
En el valor, a nivell humà, de les ganes de viure, de conèixer,
davant l'avorriment i la rutinització.

Tot el que val la pena viure ho tenim davant,
esperant que siguem més lliures
per valorar-ho.
Per valorar la nostra vida, la nostra existència,
les possibilitats, el nostre paper, l'amor.

Demà serà tard per replantejar l'avui,
ho podem entendre si aprenem d'ahir.




I canya al capital i a un món que prioritza els maleïts diners per davant de les persones, els animals i la natura.



Joan Sumpertramp!

dissabte, 30 d’octubre de 2010

El món vol canviar i nosaltres tenim por.

Sembla ser que el món vol començar a girar del revés però no el deixem.
L’empenyem amb moltes forces perquè no canviï de sentit. Perquè volem que el sol surti per l’est i s’amagui per l’oest, perquè volem seguir tenint el dia i la nit al seu lloc.
Però ell no vol, se n’ha adonat de que ha de començar a rotar a l’inversa i no l’escoltem.

Avui quan me llevat he posat els peus a terra i el terra tremolava... m’ha espantat, tothom m’ha ajudat a posar-hi bigues que l’aguantin...


dijous, 28 d’octubre de 2010

La rabia i la ira fan pujar l'energia
la joia la torna més lenta
la tristesa la disipa
la por la fa descendre
l'ensurt la dispersa
l'esgotament la fa emmarcir i
la preocupació la paralitza

Huang Di




L'energia s'ha de fer viure
a.

dimarts, 26 d’octubre de 2010



Solía guardar rayos de luz en su mochila y dando a entender que no los necesitaba para él, un día los sacó uno por uno para dar claridad al mundo.
Así, él, se quedó a oscuras, maldiciéndose a si mismo y preguntándose por que no se había quedado al menos un rayo para él ¿por qué pensó que no necesitaba ninguno? ahora estaba destinado a vivir a oscuras, sin nada que ofrecer ni nada que ver. Se olvidaba al darlos, que sin ellos no era nada, por que nadie lo podría ver ya nunca.
Pero el tiempo pasó, y poco a poco se acostumbró a lo que era no ser visto, a estar solo y ya nunca volvió a ser el mismo.   
Y los rayos, aunque lo echaban de menos, lo insultaban con rencor.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Hombre moderno

Si pudiera verle tan sólo un minuto
le diría todo lo que pienso de él
y me sentaría frente suyo
para mirarle a través de los ojos.
Entonces hablaríamos de los dos
para preguntarnos cómo convivir juntos,
si es que cabe una remota posibilidad.
Pero eso no podría ser posible.

El hombre moderno nunca da la cara.
Él se esconde entre la multitud
y su aparición es fugaz pero determinante,
pues es capaz de manejar las vidas.
Es fácil ver cuando actúa
pero al intentarlo coger desparece
y deja en su lugar una mirada conocida;
víctima inocente del mundo que administra.

Lo he encontrado en mi propio reflejo,
cuando mi mirada me veía asustado.
Entonces se oscurece la luz de la ambición
y hace de la fuerza bruta medio de supervivencia.
Hace de sus manos todo mi cuerpo,
de sus intenciones mis propios anhelos…
por eso en la lucha contra el malestar
asumo la propia responsabilidad.

No lo consigo encontrar y,
aunque sepa cumplir con su palabra,
tampoco creo que sepa hablar;
deja que la costumbre enseñe por él.

El hombre moderno crece cómo un cáncer
que en su desarrollo se nutre de vida
y en su madurez descansa conforme,
satisfecho de que sus días transcurran en paz.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Sueños

Un ejército de sueños blancos y rojos galopa por el cielo, invisible y misterioso.
Las nubes y el viento van pasando y ordeno en ellos mis susurros y lamentos.
Son susurros de amor puro y lamentos de frío y soledad.

Y yo me quedo estacionado con mi cuerpo en estas sierras de nieves y de lumbres.
Mas mis sueños van contigo, viento fresco y nube algodonada.
Llevadme con vosotros a tierras agrietadas y a corazones de amor desatendidos.

Llevadme con vosotros a corazones de amor desatendidos
que quiero repartir en esos corazones este amor de invierno que me abrasa.
Y quiero dar mi luz a esos ojos cegados por la escarcha y el olvido.

Para la vuelta no os preocupéis amigo viento y nube blanca;
andaré solitario por veredas en la noche solitaria.
Comeré en cualquier camino frutos de sueños y hojas invisibles
y cualquier día volveré a ver pasar por mis sierras
con la lluvia, con la nube y con el viento
a mi ejército de sueños, aún errantes.



Manolo Chinato



dijous, 21 d’octubre de 2010

a què esperes?
a què espero?
a què esperem?


esperem?
què esperem?


Esperança de vida vs. Vida d'esperança


To see a world in a grain of sand
and heaven in a wild flower,
hold infinity in the palm of your hand
and eternity in an hour.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

La gran mentida

La gran mentida és que la vida, i la nostra vida, valgui tant poc que haguem de passar pel tub.

Que els "ideals" (avorreixo la paraula) són coses de joves que no toquen de peus a terra.

El terra que ens heu deixat és criminal i nociu per tot allò que val la pena.

Solidaritat, cooperació, autonomia, autogestió, pau, amor, respecte, llibertat.

Un món humà, desgraciats.

I vosaltres criminalitzeu l'esperança.




"No vagis on el camí sembla portar, vés, en comptes, on no hi ha camí, i deixa una emprempta."

dissabte, 9 d’octubre de 2010

A veces nos cabreamos tanto que tiramos cosas, y aún así no aprendemos nada. 
Solemos pasar el rato hasta que creemos que los otros han dejado de mentir, por que al pensar naufragamos. Y sin reconocer los gritos de ayuda, nos vamos.
Vivimos sin contactar con la realidad, y eso nos asusta, olvidando nuestra expresión. 
Vivimos detestando nuestros trabajos y odiando la lentitud del tiempo, con miedo a convertirnos en buenas personas. Pasamos nuestra consciencia por la lavadora para limpiarla y pelando cebollas para poder llorar. 
¿Es eso algo asombroso?

dijous, 7 d’octubre de 2010

No muere nada del todo

No muere nada del todo
si no que vuelve a renacer
en nuevas formas y colores
con nuevas miradas y canciones

El dolor se pega en nuestros cuerpos
pudiendo ser más o menos pesado,
y éste se degrada limándolo
únicamente con la propia piel.

De las lágrimas se sale nadando
y ningún marinero debe embarcarse
en alta mar sin saber lo que le espera;
duros días de tormenta y espesa
soledad.

Pero que siempre quede un último anhelo
algún porque que nos mantenga vivos,
cualquier ilusión con la que pensar,
una montaña desconocida que escalar
cierto puñal por el que dejarse herir
la costa perfecta donde poder morir.

Mientras, espero contar contigo,
seguramente no siempre tendrás el mismo rostro
tampoco el mío lo he mantenido siempre así,
pues lo voy moldeando con las manos del tiempo.

Si el que me alejo soy yo,
quiero que sepas que no será porque te quiera menos,
si no por querer más el rumbo de mi destino
pero en la distancia procuraré no morir nunca del todo.



Jordi

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Més reciclatge... i un poema anònim

La vida es el sentido


La vida muere, no sólo en los frentes de las guerras y los desiertos de pobreza y hambre. No sólo en los hospitales, no sólo en los asilos de ancianos olvidados ni en rincones inesperados. La vida muere en los pasos que damos, en cómo los damos, en las decisiones que tomamos y en otras que decidimos no tomar. En los caminos que escogemos, en las verdades que aceptamos. La vida muere en cómo miramos. En cómo nos miramos. Frente a la pantalla, acomodada en sillas de oficina y en sillones de lujo. Muere en la resignación. En el olvido en el que encerramos lo que al menos alguna vez creíamos que valía la pena: lo nuevo, lo diferente -y mejor- a lo que hay. Lo de uno, lo de todos. Para uno, para todos.


Sólo quiero avivar la vida.




Joan Pedragosa








En la ciudad



Cuando las puertas no se abren hay que dinamitarlas.

Prohibido el paso.
Pero yo no me voy a quedar dentro.
Dentro está oscuro.
Dentro no se ven las estrellas (pero están, las estrellas
Siempre están, por mucho que intenten taparlas).

Ayer construyeron un muro al otro lado de las ventanas.
Ahora las ventanas están tapiadas- elcieloestáenladrillado...
Pero lo más extraño es que nadie
Nadie!- parece recordar el paisaje que se veía antes.
Aseguran que siempre estuvieron esos ladrillos
Que nunca se vio otra cosa que no fuera gris
Yo ví cómo lo construían, el muro
Pregunté a los obreros
- Yo sólo cumplo órdenes, Los obreros.
Pamplinas (o dinero)
Pregunté hasta darme cuenta, mierda
Mano derecha ojo derecho/
Mano izquierda ojo izquierdo:
Ahora ya puedes vivir tranquilo
Y cuando preguntaba me miraban como se mira a una babosa
Que se acerca arrastrándose hacia la basura
Una mujer agarra a su hijo del brazo
Vamos, vamos
(- Ventanas sin muros, qué locura)
Se aleja deprisa arrastrando el niño
Agacha la cabeza para no mirarme a los ojos
Eso, eso es!
Agacha la cabeza- Asfalto
Mira por la ventana- Asfalto

Cuando las ventanas no se abren hay que dinamitarlas



dilluns, 4 d’octubre de 2010

Esperanza en la calle

Cada día, al salir de clase siempre intento coger la calle más larga y menos ruidosa para que me lleve a mi casa. Escojo el camino largo y recorro las calles grises de la gran ciudad. Vivo en una ciudad grande, demasiado grande, llena de edificios y coches que impiden mi libre caminar. Mira hacia la derecha que pasa un coche, camina por la otra acera que hacen obras… Si, cada día pasa a ser una aventura, pero no una de esas que imaginamos volando en cielos coloridos, si no aventuras cuotidianas que se esconden en crueles rutinas. Es difícil escapar de este laberinto  machito y agobiante. Tu libre caminar se convierte en ir esquivando muros, cemento, basura y personas que huyen de su soledad.
Pero de repente sientes un no sequé dentro tuyo que te hace sonreír sin más, sientes que has descubierto un tesoro, no lo sabes explicar, ni tampoco sabes que es, pero solo sabes que es real. Te olvidas del color gris, de las malas caras, de los coches apestosos, de los edificios inaccesibles ... Muy cautelosamente escuchas ese algo que quiere salir, lo dejas fluir y sientes que una pequeña ciudad que vuelve a nacer. Una ciudad donde las casas son de colores, los arboles respiran y los jóvenes cenan en medio de la calle. Esta ciudad te deja soñar, te deja imaginar aquellos cielos coloridos que tanto de menos echabas. Cada día, cuando salgo de clase y vuelvo andando hacia mi casa, busco esta pequeña ciudad escondida  en los rincones de la cultura de esta gran sociedad.



E.

diumenge, 3 d’octubre de 2010


Prémer l’interruptor

Ho vull tot més fosc
que la primera nit
 de l’home en el món.

Prémer l’endoll de cel:
Desfer la teranyina,
que hem anat teixint,
per no comprendre
que la claror del dia,
no és incandescent

Llavors la llum, seria
en el desert de la nit,
un oasis de claror.
Recobrarien sentit
una reina omnipotent
i mil donzelles fulgurants

Ara, decideixo escriure,
sota la nit en flames,

perquè no puc veure les estrelles.

                                                          
                                                                   Adrià Girona


PDLa Núria em va ensenyar el blog. Aquests dies l'he estat seguint i m'he decidit a ensenyar això avui!