Si a todos nos espera lo mismo

Esto es lo más digno:

Esfornarnos para ser mejores

Para dar lo mejor

No olvidar amar

Y amarnos

Amar el bién

Y amar la humanidad

Y la vida libre

Odiar la injustícia

Y rechazar la mediocridada

Amar la vida

Y amar amarla

Amar divertirnos y amar ser jóvenes

Aprender a encarar el egoísmo

Y combatirlo

Esto es aprender a amar

La mediocridad es la ignorancia

La ausencia de vivencia

Y la submisión la vergüenza

No dejemos nunca de aprender

Podemos rebentar esta fortaleza

Si suficientes personas nos ensanchamos lo suficiente

Las cosas están en nuestras manos

Por mucho mal que esté hecho

Las condiciones son adversas

Hace falta pensarlas

Y empezarlas a revertir

Tenemos que empaparnos de lo mejor

Hace falta irlo a buscar

Hace falta moverse

Hace falta activarse y ser inteligente

Hace falta empoderarse y ser potente

El bién existe

Todas las personas lo experimentamos

O lo echamos de menos

Es aquello específicamente humano

Es la evolución real

Sólo hace falta que cada vez más personas

Empecemos a ser más específicamente humanas

Siendo menos zoológicas

Imitadoras, consumidores, “apolíticas”

La revuelta del espíritu

Es la revuelta consciente de la voluntad

De trascender lo que ha sido hasta ahora

Para ser la evolución y vivir para el bien

Las personas visionarias somos aquellas

Que hemos visto/entendido/vivido las potencialidades

Y las posibilidades

I queremos darlo todo

Poner el máximo de nuestra perte

Porque nada merece más la pena

Y al final, tarde o temprano, todos acabamos igual

No solos y solas

Nos tenemos que ayudar en nuestras limitaciones

Hay capacidades distintas

Y hay momentos diferentes

Lo importante es complementarnos

Juntas somos mucho más imparables

Es fácil cansarse y perderse si vamos solos

Encontrémonos, busquémonos

Hagámoslo bien y cada vez seremos más

Las que no dejan nunca de luchar

Son las imprescindibles

Que no lo olviden nunca

Que la lucidez no se pierda

Porque sabemos a dónde lleva la oscuridad

Hagamos lo mejor que podamos

Porque nada merece más la pena

Ni nada hace esta tan ligera

Contra la miseria vital

Que quemen los sueños y anhelos de noche

Y nos encontramos por las mañanas

Y nos esforzamos

Potser no estic avui on voldria estar,

i quan tanco els ulls veig un altre lloc,

però m'és fàcil recordar

que no vull perdre ni un segon,

que segueix girant el món

i que els meus límits me'ls poso jo.

Tot el que necessitem, ho tenim.

Escollim.

Ens veiem aviat,

ara dormiré que tinc son.

Banksy

Somni

Potser no te’n recordis,
que cada nit és única i diferent.
Tal com el primer cop.

Tenca els ulls, la consciència,
ni els perjudicis,
ni la moral,
caben sota el coixí.

Estrany, dantesc, pervers, eròtic, trist...
No entén prohibicions.
Del poc que tens,
que sigui teu.
De realitat
sense frontera.

Així que dorm,
Descansa aquest feixuc
pensar que ve després.
Que quan despertis,
el caminar dormit
t’haurà fet un xic més lliure.


Adrià G.

Em vull aferrar a les flames i a la pau

Em vull aferrar a les flames d'aquest foc que em neix tan endins

Foc de ràbia, de dignitat, d'indignació

Que crema a causa de l'empatia

Empatia és poder sentir la injustícia del món a la meva ànima

I avui no em vull aferrar a res més

Que a aquest foc abrasador que em lliga als demés

I a la pau que em permet i em permetrà raonar, estimar i perdonar

Sense deixar de lluitar pel que crec que és millor

No em vull aferrar a res més que a la construcció d'un món diferent

I a la teva abraçada, si també cremes

I que cremi el món aquesta nit

                                                                             Joan 

Tardor de crisi

Tardor de crisi. Revolució de la consciència. Crisi, Crítica i Critèri

Arriben temps de crisi. Arriba la crisi i cantem. Bufa el vent fred del nord i l'entomem somrient. -Perquè?-. Per què en el canvi està l'evolució. Perquè la revolució està en la presa de consciència, i la consciència és necessària per al canvi. Canvi de consciència no vol dir un petit canvi, una petita passa. Vol dir un canvi lent, acompassat, però holístic, total i constant. Bombardejats per tanta crisi, correm el perill de bloquejar-nos, d'arrepapar-nos en la por, de perdre'ns pel camí. No podem seguir en línia recta, sense desviar la nostra mirada, la nostra marxa, la nostra trajectòria, sense buscar l'arrel dels problemes, sense profunditzar-hi. No podem seguir ignorant que el vent ens desvia les veles, ens fa tremolar el timó, ens desbarata la brúixola en què tant confiavem, que tanta falta ens feia. És moment d'agafar les rendes, ajustar les brúixoles, de posar-nos a caminar i recomençar serenament, tot i desconèixer les turbolències i revolts insospitats que el camí ens depara.

Amb la presa de consciència del que ens està passant, dels nostres interessos, de cap a on volem anar, comencem a desviar-nos de la crisi. Aquesta paraula repetida fins a l'infinit i a tort i a dret per personalitats, polítics i mitjans de tota mena, ens comença a relliscar, deixa de fer-nos un efecte intimidador, esporuguinr-nos, paralitzar-nos, indignar-nos. Aquesta paraula i tots els que la repeteixen, ens comencen a fer somriure, d'incredulitat primer, d'emoció després. Comença l'etapa de crítica, on assentem la consciència de quina és l'arrel del problema, desfilem fins a arribar al nus primàri que ha liat la troca, cosint-nos un camí ple de pedaços que ja no podem tapar. Anem descosint allò teixit i veient com i perquè s'han podrit les teles, on hem deixat un punt de més, on hem deixat un punt de menys. Després, convertim la crítica en una arma creativa i constructiva, broten del més profund de nosaltres mateixos, en cooperació amb el més profund dels altres, de cadascú de nosaltres, idees. Noves idees, possibles maneres de fer d'una altra manera, de viure amb totes les lletres, en majúscules. Arribem a noves conclusions, ens guiem per nous critèris i valors.

El sistema en el què vivim, els seus codis d'acció i de reacció, ens moldeja i ens fa a la seva mida, ens deixa poc espai per escapar-nos a explorar. El diner com a mitjà d'intercanvi de tots i cada cop més béns i serveis, ens ha fet allunyar-nos, tancar-nos a les nostres fortaleses, comprar-ho i pagar-ho tot. Quan el diner perd el seu valor i ens adonem que no ens el podem menjar, quan entrem en una crisi de valors en general, comencem a retrobar-nos, a enllaçar-nos, a buscar de nou l'afinitat dels contactes propers, de l'ajuda mútua. Quan siguem més conscients d'on surt l'aigua que bevem i de la qual vivim, on, com i perquè creixen les tomates, on com i perquè floreixen els arbres fruiters, quan ens tornem a preguntar els perquès, quan gratem fins l'arrel de la nostra curiositat i la retrobem, aquesta es desvetllarà endormiscada, es descodificarà un aparent i complex geoglífic, començarem a comprendre un nou llenguatge que la distància i la irresponsabilitat ens han fet oblidar. Un nou llenguatge, un codi que ens ajudarà a ser més conscients dels nostres impactes, les nostres empremtes, ens ajudarà a sentir l'aire que respirem, de nou, amb una alenada profunda i decidida, amb una mirada clara i emocionada. La crisi farà que qüestionem, que aportem nous critèris que fugiràn de l'ètica capitalista que ha impregnat cada racó de les nostres vides: ha organitzat el treball, però de retruc i tot en pro del creixement exponencial, ha reorganitzat i transformat fins a límits insospitats les nostres relacions, els nostres valors, la nostra geografia, el nostre caràcter. La transició és inevitable. Una transició per a somiar-hi, lenta, apropiada.

Immersos en la tardor de la crisi, deixem que caiguin totes les fulles, observem perquè cauen i on cauen, reguem i esperem amb energia, paciència i esperança, nous brots verds i lluents, primaverals i frescos. Com diu Kropotkin, cooperació, evolució. Canvis, evolució. Eco-lució, potser. No tinguem por de l'època en què haurem de tenir les mans buides, perquè tenir les mans buides és un procés necessàri per a transformar les coses, per a passar de cicle. Sí, ens desviem cap a alguna cosa desconeguda, però efectivament necessària i transformadora. No hi ha lloc per la por i per al dubte. O si. Però no hi ha lloc ni massa temps per a la nostra paràlisi. Només per a la nostra acció.

Veiem cases buides, ens menjarem els totxos?

Ens passegem per solars assolats per altes males herbes, deixarem que ens roseguin la terra fèrtil?

Avantguarda

Vida

Aquí no us donarem les claus, però us mostrem algunes portes. De tots depén trobar les claus, ser valents d'obrir les portes sense por, amb un somriure.

Desembre de 2008

Editorial del segon número de la revista Détourné

http://detourne.org/det2.pdf

"...Lo que pasa con el alma es que no se ve
lo que pasa con la mente es que no se ve
lo que pasa con el espíritu es que no se ve
¿de dónde viene esta conspiración de invisibilidades?
ninguna palabra es visible..."

Alejandra Pizarnik.

Bansky; 0% Interest in people.

"Em sembla útil recordar que el canvi només es pot produir quan som conscients de la situació present. ¿Com podríem establir la nostra ruta fins a Nova York sense saber en quin punt de l'univers ens trobem?"




Contes per pensar, Jorge Bucay

Notes To The Future


...And all their hearts were as one heart.
And all their voices were as one voice...


...No unknown.
No insignificant one
Nor insignificant labor
Nor insignificant act of charity

Each has a story to be told and retold
Which shall be a glowing thread
In the fabric of Man

And the children shall march
And bring the colors forward
Investing within them

The redeeming blood
Of their revolutionary hearts.

Patti Smith





Cami

Recull de cites fent apologia de a la vida (varis autors)

He decidido que voy a dejarme arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La libertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para despreciarlo.

Alexander Supertramp



Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund de la son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

Miquel Martí i Pol



I no som mai plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Joan Salvat-Papasseit



Quería tan sólo vivir
aquello que tendía a brotar
espontáneamente de mí.
¿Por qué había de serme tan difícil?

Herman Hesse



¿De qué me sirve poder repetir ahora, con todos los niños de la escuela, que la tierra es redonda? El hombre necesita sólo unos pocos terrenos para disfrutar sobre ellos y menos todavía para descansar debajo de ellos.

J.W.Goethe



Sed realistas,
pedid lo imposible!

Eslogan de los revolucionarios franceses (mayo 1968)

La por acaba on jo poso el peu,
escorçant-se a cada pas,
perdent terreny davant la vida.
L'axafa el conscient caminar.

Si a cada passa es troben cors,
si els meus ulls troben el teu cos,
què puc guardar-me per mi?
què, que no vulgui compartir?

La vida ens porta fins aqui.
L'amor: el sentit i el camí.
Caminants es fan companyia,
almenys fins que arribi el matí.

Que cremi el món aquesta nit.



anònima.

Osho

CRECER EN SENSIBILIDAD
La meditación te proporcionará sensibilidad y un gran sentido de pertenencia al mundo. Es nuestro mundo, son nuestras estrellas; no somos unos extraños. Pertenecemos intrínsecamente a la existencia. Somos parte de ella, somos su corazón.
Meditando te vuelves tan sensible que incluso la más pequeña brizna de hierba adquiere una inmensa importancia. Tu sensibilidad te concede la comprensión de que esa brizna de hierba es tan importante para la existencia como la mayor de las estrellas; sin ella, la existencia sería menos de lo que es. Esta pequeña brizna de hierba es única, irreemplazable, tiene su propia individualidad.
Y esta sensibilidad te traerá nuevas amistades: con los árboles, con los pájaros, con los animales, con las montañas, con los ríos, con los océanos, con las estrellas... La vida se enriquece a medida que crece el amor, que crece la amistad.


AMOR: LA FRAGANCIA DE LA MEDITACIÓN
Si meditas, tarde o temprano llegarás al amor. Si meditas profundamente, sentirás que nace en ti un inmenso amor que nunca antes habías conocido, una nueva cualidad de tu ser, una nueva puerta que se abre. Te has convertido en una nueva llama que ahora quieres compartir.
Si amas profundamente, poco a poco serás consciente de que tu amor se está volviendo más y más meditativo. Una sutil cualidad de silencio está penetrando en ti. Los pensamientos van desapareciendo, aparecen pausas y... ¡silencios! Estás tocando tu propia profundidad.
El amor, si está bien encaminado, te vuelve meditativo.
La meditación, si está bien encaminada, te hace amoroso.


- OSHO: Meditación. La primera y última libertad

"Quince días en agosto"

http://www.youtube.com/watch?v=HdrABHarNyM

Qui?

Qui em donaria les paraules adequades
per acabar els versos que rajen de la vida

Qui l'oportunitat de tornar-te a viure


Tot el que necessitem...

..

Subir, bajar
finalmente caer.

Andar, retroceder
finalmente cesar.

Blanco, negro
finalmente un gris.

Reir, llorar
finalmente callar.

Nunca, siempre
finalmente ahora.

Lejos, cerca
finalmente aqui.

Dormir, despertar
la vida.

Agua, fuego
guerra.

Armas, flores
incoherencia.

Lluvia, sol
pintamen una nube.

Mar, cielo
finalmente volver a tierra.

Ir, venir
finalmente verte.

Piensa, escribe
finalmente, finalmente opina.

Y el final de finalmente,
finalmente no hay final.

Paripés

- Quantes voltes donem al voltant dels problemes reals, als quids de les qüestions, sense afrontar aquests directament?- penso a vegades, però sempre em descompto. Tot podria ser tant diferent...

Mientras pueda utilizarse la fuerza, ¿para qué el diálogo? Sin embargo, las palabras siempre conservarán su poder, las palabras hacen posible que algo cobre significado y, si se escuchan, enuncian la verdad.

[V]

El món és molt divers. Ideològicament, culturalment, artísticament... però la immensitat de la natura és una cosa que cal observar, de la qual cal aprendre. La meva voluntat com a persona és obrir els ulls i descobrir que hi ha moltes maneres de viure, que tot el que ens envolta té la seva particular forma de estar allà on ho trobem...

Vull transmetre aquesta immensitat de la qual parlo, vull expressar que les criatures que poblen el planeta Terra han de ser escoltades, i nosaltres com a humans hem d'aprendre'n d'elles. Gaudeixo de la descoberta de éssers que ni m'imaginaria, que em fan flipar, i per això escriuré sobre ells en la mesura que pugui.

http://www.croniquesdunaplanaria.blogspot.com/

inicio aquest nou blog per a escriure, un o dos cops per setmana, sobre allò que trobo que m'agrada o em crida l'atenció, per transmetre-ho a qui li interessi conèixer la natura

Andreu

A los seres humanos se les dio dos pies para que no tuvieran que permanecer en un mismo lugar, pero si se quedaran quietos más a menudo para poder aceptar y apreciar, en lugar de ir de aquí para allá intentando apoderarse de todo lo que pueden, entenderían verdaderamente lo que es la ambición del corazón.

- El caballero de la armadura oxidada