..

Subir, bajar
finalmente caer.

Andar, retroceder
finalmente cesar.

Blanco, negro
finalmente un gris.

Reir, llorar
finalmente callar.

Nunca, siempre
finalmente ahora.

Lejos, cerca
finalmente aqui.

Dormir, despertar
la vida.

Agua, fuego
guerra.

Armas, flores
incoherencia.

Lluvia, sol
pintamen una nube.

Mar, cielo
finalmente volver a tierra.

Ir, venir
finalmente verte.

Piensa, escribe
finalmente, finalmente opina.

Y el final de finalmente,
finalmente no hay final.

Paripés

- Quantes voltes donem al voltant dels problemes reals, als quids de les qüestions, sense afrontar aquests directament?- penso a vegades, però sempre em descompto. Tot podria ser tant diferent...

Mientras pueda utilizarse la fuerza, ¿para qué el diálogo? Sin embargo, las palabras siempre conservarán su poder, las palabras hacen posible que algo cobre significado y, si se escuchan, enuncian la verdad.

[V]

El món és molt divers. Ideològicament, culturalment, artísticament... però la immensitat de la natura és una cosa que cal observar, de la qual cal aprendre. La meva voluntat com a persona és obrir els ulls i descobrir que hi ha moltes maneres de viure, que tot el que ens envolta té la seva particular forma de estar allà on ho trobem...

Vull transmetre aquesta immensitat de la qual parlo, vull expressar que les criatures que poblen el planeta Terra han de ser escoltades, i nosaltres com a humans hem d'aprendre'n d'elles. Gaudeixo de la descoberta de éssers que ni m'imaginaria, que em fan flipar, i per això escriuré sobre ells en la mesura que pugui.

http://www.croniquesdunaplanaria.blogspot.com/

inicio aquest nou blog per a escriure, un o dos cops per setmana, sobre allò que trobo que m'agrada o em crida l'atenció, per transmetre-ho a qui li interessi conèixer la natura

Andreu

A los seres humanos se les dio dos pies para que no tuvieran que permanecer en un mismo lugar, pero si se quedaran quietos más a menudo para poder aceptar y apreciar, en lugar de ir de aquí para allá intentando apoderarse de todo lo que pueden, entenderían verdaderamente lo que es la ambición del corazón.

- El caballero de la armadura oxidada

l a  r a g e  d u  p e u p l e

Gràcies

Que boig el món
la seva bogeria a vegades sembla un càncer
que es troba sempre en una etapa massa avançada

Per sort, hi ha esperança, sempre hi ha esperança
en els ulls d'algunes persones
que apareixen
i estimen
i estimen la vida
Que volen fer d'aquest món un món millor
i saben que la clau es troba en l'amor

I ja diuen que l'amor fa mal
i estimant la vida, el planeta
Un sent a vegades tot el pes del mal del món sobre seu
i ens van ensenyar que sentir és "bo" i que la indiferència és "dolenta"
ho xerren un fotiment de desgraciats que fan entre llàstima i fàstic
però alguns ho hem après realment i ens ho creiem
perquè vivim el suport mútu i la preocupació pels demés com a millor que l'apatia
Un sent a vegades tota la lleugeresa del bé del món sobre seu

Cada dia
raons per plorar de tristesa i d'emoció
d'impotència i d'esperança
de ràbia i de satisfacció

Cada dia
raons per caminar cap a la coherència
cap a la pràctica: pensament, sentiment, paraula, acció
menys part del problema, més de la solució

Sempre endevant
que per sort, hi ha gent que estima
Mans obertes quan fagin falta
i punys enlaire
i cors valents

Aaiún

QUÈ ÉS L'AUTOGESTIÓ?

La nostra realitat quotidiana es divideix en dos tipus d'activitats socialment productives: a) les que es realitzen per/amb interès econòmic, i b) les que es realitzen sense interès econòmic. L'home comú contemporani es limita a participar en les primeres, és a dir, s'esforça només en allò que el sistema econòmic capitalista l'obliga a realitzar d'una o altre manera: el treball assalariat o empresarial. No fa res socialment útil si no està encarat a obtenir-ne guanys econòmics; estudia i treballa només en els llocs i de les maneres que li proporcionen diners, i ni tan sols pensa en la possibilitat de fer quelcom que no sigui en aquest sentit. Així, el seu temps es divideix bàsicament en dos parts: el treball, en que es ven a si mateix, i l'oci, en que compra productes o serveis que altres realitzen venent-se a si mateixos. Aquesta és una actitud de submissió als mandats, fins, mètodes i formes de treball dels que posseeixen el poder econòmic, i més en general, una submissió a l'economia mercantil i el seu defensor i controlador: l'estat. És l'actitud més fàcil, a la que tota la inèrcia de la societat indueix, i que no té res de radicalment positiu, doncs comporta la perpetuació d'aquest insostenible i absurd sistema en què vivim.

Però sortosament hi ha una part de l'energia de la població que no és canalitzada en activitats mercantils, sinó en activitats socialment productives del segon tipus, és a dir, aquelles sense ànim lucratiu. Hi ha gent que realitza activitats creatives i productives prescindint de la lògica mercantil i l'administració estatal. Projectes motivats únicament per la satisfacció i interès que troben en si mateixos i que poden ser considerats com a treball, doncs són generadors de béns. Activitats organitzades sense les figures de jefe i assalariat i les de venedor i client. Labors plena i veritablement lliures, en el sentit que els que les fan no s'hi veuen obligats per cap inèrcia, no es veuen impel·lits a obrar de determinada manera per la pressió econòmica, no tenen que acatar les ordenances del mercat, l'empresa o la jerarquia estatal. Només la seva consciència de fer quelcom bo per a si mateixos i per als altres els fa treballar. Decideixen sobre la seva pròpia activitat individual o col·lectiva i la realitzen. Es tracta de la supressió i superació de la misèria fonamental intrínseca al treball assalariat: l'alienació.

Projectes d'aquesta mena els podem englobar sota la denominació d'autogestió. No és una gestió del negoci que mira pel negoci i que utilitza a les persones pels seus fins lucratius, sinó una gestió de les persones que mira per les persones i els seus fins humans. Així doncs, aquesta és la definició del terme "autogestió": una gestió de les persones i per a les persones, no del negoci i pel negoci.

Actualment trobem bastants projectes que funcionen mitjantçant la lògica autogestionària: ràdios, televisions, revistes, diaris, webs; cooperatives d'autocultiu i autoconsum agrícola; llibreries, segells discogràfics, distribuïdores i editorials; moviments culturals i festius; moviments combatius i assemblearis; tallers d'aprenentatge i universitats lliures o "pirates"; ecoaldees, comunitats rurals i urbanes; menjadors, ateneus, fires, concerts, etc. Les persones que donen vida al moviment autogestionari contemporani han vist que el món actual està ple d'activitats remunerades que són totalment supèrflues, innecessàries i nocives, mentre que hi ha activitats bones, útils i interessants que mai es duran a terme si les persones esperen rebre'n guanys econòmics a canvi.

En aquest punt cal fer un incís per no confondre el treball autogestionari amb una altre forma de treball no-lucratiu: el voluntari. Mentre el primer esbossa una alternativa al sistema, nodrint-se d'un esperit de llibertat, comunitat i autorealització, el segon ajuda a pal·liar els problemes del sistema i es nodreix d'un esperit altruista. El voluntariat renta la cara al capitalisme; l'autogestió ignora aquest sistema per tractar de viure, encara que només sigui parcialment, amb una altra lògica.

Els defensors ideològics del capitalisme, i especialment els neoliberals que actualment abunden en tots els estats i partits, volen que la població només estigui organitzada i sigui productiva mitjantçant l'obligació i pressió econòmica. Per això, ens diuen que aquesta és la naturalesa humana, i eludeixen tots els exemples, experiències i moments històrics que demostren el contrari. Òbviament, el que volen és assegurar que la major part de l'energia social sigui canalitzada alienadament, és a dir, dins dels marcs del treball assalariat, doncs aquesta és la manera d'apuntalar el sistema estatal-mercantil. Però l'autogestió és la negació i superació pràctica de la seva ideologia, del seu projecte d'homo economicus. La cooperació, la responsabilitat social, l'emulació, l'autoorganització, el plaer de la feina lliure, la lluita... són algunes de les claus que mouen el treball autogestionari. En la mesura en que aquest treball es generalitza es comencen a dissoldre els esquemes estatals-mercantils, doncs la seva lògica deixa de valer.

En la mesura en que les persones actives busquen afinitats, temps, espais i recursos per treballar segons la seva voluntat i pel seu gaudi, creant béns que arriben a altres com ells, i rebent-los recíprocament; en la mesura en que això creix quantitativa i qualitativament, s'està erigint un nou sistema social des de les entranyes d'aquest. Si la Il·lustració va ser la maduresa d'edat de la humanitat en quant a la raó, l'autogestió és la maduresa d'edat de la humanitat en quant a l'economia. És una emancipació de l'actual submissió de l'home a l'economia mercantil, com la Il·lustració va ser una emancipació de l'home respecte del domini mistificador de Déu. De la mateixa manera que en el seu moment la idea de Déu i el seu sistema social, el feudalisme, es van revelar com a totalment perniciosos pel verdader progrés humà, així s'estant revelant avui la forma econòmica mercantil i el seu sistema social, el capitalisme.

La naturalesa degradant i negadora de la vida d'aquest sistema es posa de manifest contínuament i per tot arreu, i tots els pensadors que no busquen aconseguir o mantenir un sou o una bona posició en el sistema, sinó que diuen el que pensen des d'una veritable independència, ho han posat de manifest. Vegis, per exemple, una declaració d'Albert Einstein, que per cert, va realitzar gran part dels seus descobriments treballant autogestionadament: "Al meu entendre, la verdadera font del mal resideix en l'anarquia econòmica de la societat capitalista actual". Evidentment, la majoria de treballadors assalariats intel·lectuals (artistes, escriptors, periodistes...) no s'atreveixen a dir res que pugui ofendre als amos que els paguen i al sistema que els dóna feina, i per això eviten treure a la llum la qüestió medul·lar del nostre temps: la gestió lucrativa és la única causa de que estiguem caminant cap a la deterioració, mutilació i liquidació de la vida en tots els sentits, tant el físic com l'espiritual. (No cal dir, però, que aquests covards intel·lectuals passaran a l'oblit al cap de poc, doncs no han donat cap veritable profit a la seva societat i al seu temps, mentre que els que revelen els problemes de debò i substancials de la contemporaneïtat, i intenten fer quelcom en conseqüència, seran valorats i considerats per la història, ja sigui individualment o col·lectiva, com a moviment. En el seu moment els il·lustrats eren també menys d'un 10% de la població, i com tothom sap, foren sovint perseguits i censurats, doncs les seves idees portaven els esquemes d'un món nou. Avui la censura resideix en que els mass media, al estar gestionats per entitats estatals-mercantils, com no podria ser d'altra manera, eludeixen tot indici de crítica teòrica i pràctica a l'economia mercantil -que és el mal radical de la nostra època, com anteriorment ho havia estat la religió).

De fet, avui és ja una evidència científica que aquest sistema no pot continuar progressant amb les seves necessitats de creixement econòmic ad infinitum sense acabar físicament amb l'ésser humà i les condicions mediambientals que fan possible la vida al planeta. Tal com ha indicat, entre d'altres, Karl Polanyi, el mercat, que obra sempre d'acord amb les seves necessitats, "no podria existir durant un període de temps prolongat sense arruïnar la substància humana i natural de la societat; aniquilaria físicament a l'home i destruiria per complet el seu entorn". Aquesta cita és d'un llibre de 1957 i, des d'aleshores, els fets no han deixat de corroborar-la (1). Per això, la generalització de la pràctica autogestionària és la única veritable esperança de l'espècie humana, que conduïda mercantilment, camina a passos veloços cap a la seva autodestrucció. Tots aquells que volen avançar cap a una veritable llibertat individual i col·lectiva, i que volen ser una mica menys part del problema i una mica més part de la solució, actuen amb plena dignitat i intel·ligència quan se sumen, cadascú segons les seves circumstàncies, aptituds i vocacions, a la pràctica autogestionària.

Avui la tendència a la mercantilització de la vida augmenta vertiginosament en intensitat i extensió. Però aquesta acceleració mercantilista que estem vivint en els darrers temps, batejada amb el nom de neoliberalisme, provoca també la clarificació dels conceptes, revela l'essència d'aquest sistema. Així, cada vegada més persones s'adonen, al ser cada cop més palpable, de que tenim un greu i profund problema comú tots els éssers humans: el domini totalitari i autocràtic de l'economia mercantil, que està dirigint les nostres pròpies energies en contra nostra.

És necessari afrontar les ofenses concretes d'aquest sistema (destrucció del territori, mercantilització de la universitat, retallada dels drets i llibertats bàsiques, precarització laboral i vital, especulació i irracionalitat urbanística, civilització escombraries, etc.) sense perdre de vista la seva naturalesa general. Si comprenem el moviment unitari de la societat mercantil comprendrem també les múltiples problemàtiques que genera, així com les manifestacions espontànies de resistència i desafecció que necessitem articular i aprofundir. Una única tendència degrada avui -directa o indirectament- totes les facetes de la nostra vida: la mercantilització; una única tendència és possible oposar-hi com a solució, també des de totes les facetes de la nostra vida: l'autogestió.


(1) Reflexions molt lúcides i esclaridores sobre com la lògica lucrativa del capitalisme provoca ineludiblement destrucció i deterioració medioambiental són: Paul Swezzy, Capitalismo y medioambiente, Guy Debord, El planeta enfermo. Ambdós posen de manifest el mateix: o acabem amb el capitalisme, o aquest acabarà amb la humanitat en poc temps.

Blai Dalmau
Détourné Magazine #1 ("Pensant sobre l'art de la insurrecció", 2008)
http://detourne.org

Em costa imaginar-te absent per sempre,
tants records de tu se m'acumulen,
que ni deixo espai a la tristesa,
i et visc intensament sense tenir-te.

Miquel Martí i Pol


N.

La felicitat només és real quan es comparteix.
Així, crec en la superioritat de l'amor davant l'absència d'aquest.
En el valor, a nivell humà, de les ganes de viure, de conèixer,
davant l'avorriment i la rutinització.

Tot el que val la pena viure ho tenim davant,
esperant que siguem més lliures
per valorar-ho.
Per valorar la nostra vida, la nostra existència,
les possibilitats, el nostre paper, l'amor.

Demà serà tard per replantejar l'avui,
ho podem entendre si aprenem d'ahir.




I canya al capital i a un món que prioritza els maleïts diners per davant de les persones, els animals i la natura.



Joan Sumpertramp!